4.1. Contingut de la responsabilitat penal
La responsabilitat penal,
prevista als articles 27 a 31 bis del Codi Penal (CP), és la conseqüència
jurídica derivada de la comissió d’un fet tipificat en una llei penal per un
subjecte imputable i sempre que aquest fet sigui antijurídic i punible.
Generen responsabilitat
penal totes aquelles accions humanes voluntàries que lesionin o generin un risc
de lesió a un bé jurídicament protegit per l’ordenament jurídic, tals com la
vida, la integritat física, la llibertat, l’honor, l’ordre públic, etc.
Així doncs, la comissió d’un delicte generarà
responsabilitat penal (art. 27 CP). La responsabilitat penal es concreta en la
imposició d’una pena, per la seva finalitat sancionadora, que bé pot ser
privativa de drets o una multa pecuniària, en funció de la gravetat del fet
delictiu comès. Aquesta responsabilitat penal no cerca rescabalar o compensar a
la víctima del delicte, sinó més aviat s’orienta a la reinserció a la societat
de l’individu delinqüent per la via sancionadora procurant que aquest no torni
a cometre un altre fet delictiu.
D’ençà de la introducció de l’art. 31 bis al Codi Penal,
amb la reforma de la LO 5/2010, de 22 de juny, que integra l’actual tendència
comunitària de reconèixer la responsabilitat penal de les persones jurídiques,
cal tenir en compte que la responsabilitat penal no només pot ser atribuïda a les
persones físiques, sinó que també podran ser responsables penalment les persones jurídiques. Aquesta responsabilitat
es preveu en atribució de responsabilitat per l’actuació delictiva dels
representants i administradors i en transferència de responsabilitat per
defecte de control o culpabilitat d’organització sobre actes comesos per
persones sotmeses a l’autoritat dels anteriors per no exercir el degut control
ateses les circumstàncies de cada cas. Així, podrà ser responsable penal
l’empresa per la que treballa un guia si es demostra que no exercia aquesta el
degut control sobre el mateix, i no respon sol el guia com a persona física.
La Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim) planteja que
sempre que es donin fets del que puguin derivar-se responsabilitat haurà
d’efectuar-se instrucció de les diligències necessàries i entregar-les a
l’autoritat judicial. Aquest serà el procediment, particularment si es tracta
d’un accident greu amb lesionats d’importància, i molt més justificat en casos
de mort, després de la pertinent “inspecció ocular” en el lloc on hagin succeït
els fets.
Així doncs, per la responsabilitat penal els danys i
perjudicis tenen un caràcter social, doncs són considerats atemptats contra
l’ordre públic suficientment greus com per ser fortament reprovats i erigits en
delictes.
[fuente: elconfidencial]
4.2. Supòsits de responsabilitat
penal a la muntanya
Els escenaris possibles que poden generar responsabilitat
a la muntanya són ben diversos. Majoritàriament, els conflictes de dret que
poden emanar d’aquest entorn són els accidents relacionats amb la pràctica
d’activitats de muntanya. No obstant, de la mateixa manera que a qualsevol
indret, també pot donar-se la comissió de delictes quan es tracti d’actituds
doloses o intencionals fruit d’una actitud premeditada o irresponsable.
En els accidents
de muntanya pot donar-se una responsabilitat penal i una responsabilitat
civil. Per aquest motiu la policia judicial competent haurà d’instruir
l’atestat. Habitualment als entorns on l’activitat humana a la muntanya és més
intensa aquests cossos de policia disposen de grups altament qualificats i
capacitat per al salvament i rescat en muntanya, per a que l’accés a les
actuacions siguin possibles. Faran la primera instrucció si hi ha indicis de
delicte.
El més habitual és que els accidents no emanin
responsabilitat penal, ja que aquesta branca del dret es reserva com a resposta
última de l’ordenament jurídic per a fets greus. Els accidents generalment no
responen a aquesta gravetat i per això se sol resoldre els conflictes per la
via civil, compensant pels danys soferts quan hi ha responsables. No obstant,
una imprudència suficientment greu pot ser delicte (SAP Bizkaia de 15 de març
de 1999 i Auto AP Àvila de 26 de juny de 2014), ja que es posa en joc un bé
jurídic tan important com la vida, i es pot parlar de delicte de lesions (art.
147 i ss. CP), o homicidi imprudent (art. 138 i ss. CP).
Els fets dolosos,
culposos o irresponsables a la muntanya comportarien la comissió d’un
delicte. Hem de pensar en supòsits com la Sentència del Jutjat Penal nº1 de
Manresa, de 8 de març de 2004, en que a causa d’una mala organització per part
del monitor i el propietari de la casa de colònies, en muntar una corda per
creuar un riu i lligar a sis nens a la mateixa que en enfonsar-se els arrossegà
sota l’aigua, i es dona el resultat de la mort de dos menors amb la
corresponent imputació de dos delictes d’homicidi imprudent (art. 138 CP) als
organitzadors.
Hem de pensar també en
els supòsits possibles, com pot ser el que una persona empenti voluntàriament a
una altra per un barranc essent aquesta un clar fet dolós que pot constituir un
delicte de lesions (art. 147 i ss. CP), homicidi dolós (art. 138 i ss. CP) ja
sigui en grau de delicte consumat o en grau de temptativa, en funció del
resultat. També es pot cometre un delicte a la muntanya en supòsits com que
dues persones en un dia de forta ventada a finals d’estiu prenen un foc o
cremen restes vegetals i provoquen un incendi o altres delictes mediambientals (art.
351 i ss. CP), o si una persona comença a insultar i discutint tira pedres a
propòsit des de dalt d’un precipici i una d’aquestes pedres encerta el cap
d’una altra persona (art. 147 i ss CP). Es tracta de delictes culposos clars,
penats per la llei, i dels que segurament deriva també una responsabilitat
civil.
També poden ser objecte de conflicte jurídic i cal
esmentar altres supòsits que es
poden donar com un mal procediment o inadequat rescat o la omissió del deure de
socors (art. 195 CP), o una empresa d’activitats de muntanya que no equipi amb
el material adequat els seus treballadors (art. 311 i ss. CP), o altres
circumstàncies improcedents a judici de qualsevol especialista en la matèria,
que porti a un agreujament de les lesions de l’accidentat, amb la corresponent
responsabilitat penal i civil.
[fuente: elconfidencial]
4.3. La culpa a
la muntanya
En l’anàlisi de la culpa a la muntanya s’entra de ple en
la qüestió sobre quan s’ha d’entendre una actuació culposa o negligent. L’única
resposta vàlida serà que l’actuació és culposa quan es desatenguin les normes
sobre la protecció i seguretat que estiguin establertes per les escoles i els
tècnics respectius de cada activitat. La millor mesura per evitar els accidents
serà la prevenció i la formació, doncs una correcta formació redueix la
possibilitat de conductes de risc així com els accidents de forma
inqüestionable, reduint al mínim possibles errors humans.
Aquesta afirmació és dual. Per al practicant hi ha una
obligació o deure jurídic d’acudir a les escoles de formació i reciclatge
periòdic en la pràctica i tècnica de l’activitat i les particulars mesures de
seguretat, de la mateixa manera que hi ha un deure moral i jurídic de les
escoles i federacions formar a tots els practicants d’aquestes activitats per
tal de preveure les situacions que produeixen els accidents. D’acord a la
mateixa, caldrà tenir assolits els coneixements i ser capaç de posar en pràctica
els mecanismes de seguretat per tal de procedir de forma òptima en l’execució,
que van des de saber identificar els parts meteorològics, els riscs,
l’alimentació i recursos suficients, fins a conèixer dels nusos correctes a
utilitzar, com mosquetonejar, material idoni, etc.
El compliment d’aquestes
obligacions és el que s’entén per una conducta diligent. Recordar que la
diligència és actuar amb la cura que una persona responsable ha de posar en les
actuacions pròpies i en els d’aquells que són sota la seva responsabilitat, i
exigeix que l’actuació es faci amb prudència i procedint de forma òptima en
l’execució de l’activitat. Aquesta obligació de ser diligents és considerada de
mitjans i no de resultat, és a dir, que els mitjans emprats hagin estat els correctes
i oportuns per evitar el resultat, tenint en compte les condicions habituals de
l’entorn de muntanya, i és que no es pot evitar que succeeixi un accident però
cal veure l’origen d’aquest i la relació causal entre la causa i el resultat. Si
els accidents es produeixen tot i haver adoptat totes les mesures que són
aconsellables i que cal conèixer, no serà imputable per la responsabilitat a
l’individu. Sovint s’afirma col·loquialment que arribats a aquest extrem “son
coses que passen”, entenent que per molt dolorós que pugui resultar el resultat
ha estat fruit del risc de danys o de fatalitat consubstancial a aquest tipus
d’activitats, inevitable pel sol fet de la seva pràctica a no ser que es quedi
un a casa.
Serà l’ incompliment d’aquestes obligacions i diligència
deguda el que portarà a interpretar una conducta negligent o irresponsable de
la que se’n derivarà la culpabilitat. Si l’accident es produeix perquè no s’han
atès a les indicacions que es coneixen o que s’haurien de conèixer, en aquest
cas sí que hi ha una actuació culposa i, a partir de les particularitats del
cas, estaríem parlant de la corresponent depuració de responsabilitat penal i
civil del subjecte responsable. La culpabilitat del subjecte serà condició
necessària “nulla poena sine culpa” requerida per sancionar a l’individu per la
responsabilitat penal que hagi comès una acció típica prohibida al Codi Penal.
[fuente: elconfidencial]
4.4. L’omissió
del deure de socors. Implicacions ètiques
L’omissió del deure de socors a la muntanya sempre ha
estat envoltada d’una gran polèmica i càrrega èticomoral. Com a precedent
històric només cal llegir la carta a la comissió de muntanya i al Comitè
Central del Club Alpí de Suïssa, per part del Cap de Guies de Muntanya de Grindelwand,
l’any 1936, que deia el següent:
“Veiem amb preocupació els intents d’escalada
de la paret de l’Eiger, que són una expressió clara de com ha canviat la
mentalitat en els esports de muntanya. Es de suposar que aquells turistes que
es llencen a un d’aquests intents són conscients dels perills als que
s’exposen. No cap esperar, no obstant, que els guies de muntanya siguin després
enviats a prestar ajuda en condicions desfavorables en cas d’un eventual
accident [...] Seria injust obligar forçosament als nostres guies a exposar-se
a aquells perills acrobàtics per salvar persones que han escollit córrer tal
risc”.
Si anem a l’ordenament penal espanyol s’extreu el delicte
d’omissió del deure de socors (art. 195 CP), que és el que comet aquell qui no socorri
a una persona que es trobi desemparada i en perill manifest i greu, quan pugés
fer-ho sense risc propi ni de tercers, o qui impedit de prestar socors no
demani amb urgència auxili aliè, amb penes més greus si l’accident hagués estat
ocasionat fortuïtament o fruit d’una imprudència per qui, a més, omet d’auxili.
Per a que concorri el delicte d’omissió del deure de socors, han de donar-se
els elements típics de consumació del delicte a través d’un “no fer”, el tipus
delictiu es consuma en no prestar auxili podent-ho fer sense riscs, capacitat
de realitzar física i psíquicament l’auxili, que el subjecte passiu es trobés
desemparat i en perill manifest i greu, i és necessari que el perill sigui
reconegut per una persona qualsevol que no tingui coneixements tècnics.
No obstant, aquesta afirmació no fa menys dur l’ impacte
moral i ètic que suposa deixar morir literalment a un individu tant per als més
propers com per la comunitat. El motiu és que es tracta d’un debat èticomoral
però que no només gira entorn del deure de socors, sinó que implica una
especial sensibilitat de fons al tractar-se directament del dret a la vida de persones.
S’ha donat casos envoltats d’una gran polèmica entorn de l’omissió del deure de
socors, com el cas de l’abandonament a la mort per part d’un equip de rescat
d’un alpinista pel sol fet de no poder baixar pel seu propi peu (Mort de
Federico Campanini a l’Aconcagua [cas Argentí][1],
o el cas de la mort de l’alpinista Tolo Calafat al que ningú va voler pujar a
rescatar a l’Annapurna[2]),
o el cas de mort de practicant a la muntanya per omissió de socors per trigar
en ser rescatat (Mort d’una dona per allau en trucar els seus companys dues
hores després als equips d’emergència[3]).
És evident que en l’entorn salvatge i hostil de la
muntanya el deure a prestar socors comporta l’exposició de vides i la
integritat de persones, que s’hauran d’arriscar o sacrificar en busca de
persones que s’han exposat lliurement al risc inherent a l’activitat
practicada. Partint d’aquest plantejament, caldrà calcular en cada situació el
pes del bé jurídic a protegir que serien les vides de les persones a rescatar,
junt amb el bé jurídic que es posaria en risc que serien les vides dels
rescatadors. I és que hem de ser conscients que en situacions extremes no és
que s’ometi el deure de socors, sinó que socórrer en aquestes condicions és
impossible. No es pot arriscar la vida d’un ésser humà per salvar la vida d’un
altre, exceptuant que no es doni situació de risc pel socorrista. És a dir, no
és responsable penalment la conducta de qui evita ajudar a un altre pel risc al
que es veu sotmesa la seva pròpia integritat física. Per tant, el delicte
d’omissió del deure de socors es basa en la teoria d’assumpció del risc. És la
base en la que es centra la inimputabilitat d’aquest tipus d’omissions,
especialment a l’alta muntanya. L’existència d’un risc per al rescatador i el
fet d’assumir el risc dona lloc a la inimputabilitat. S’entén que, pel fet que
voluntàriament una persona s’hagi posat en perill, cessa l’obligació de prestar
auxili. Tot i que accions similars poden ser punibles per sí mateixes, no són
penades aquest tipus de conductes en alta muntanya. Les particularitats de cada
accident, les intervencions i sobretot l’especial escenari d’aquests fets porta
a que en molt poques ocasions existeixin reclamacions o intervencions legals
d’aquest tipus.
Apuntar que l’estudi de la figura de l’omissió com a
delicte recau en la figura dels practicants d’activitats de muntanya, que són
els no obligats professionalment a haver de donar resposta més enllà del deure
de prestar socors. Al marge, actualment els guies i els serveis de rescat
funcionen professionalment i sols amb l’excepció que hi hagi defecte d’aquests,
condicions meteorològiques adverses o altres causes de força major, tenen el
deure i l’obligació contractual d’acudir
als rescats, sempre que siguin possibles.
Fins el moment no existeixen sentències penals condemnatòries
en aquest sentit que culpin a practicants d’activitats de muntanya aquest tipus
de delicte, en part per la dificultat de valorar la tipicitat de l’omissió que,
com hem vist, no és fàcil i és més pròxima a una responsabilitat de tipus moral
que no pas jurídica.
[fuente: elmundo]
No hay comentarios:
Publicar un comentario