5.1. Contingut de la responsabilitat civil
La responsabilitat civil
és l’obligació que recau sobre una persona de complir la seva obligació de
responsabilitat contractual o de reparar el dany que ha causat a un altre per
responsabilitat extracontractual, sigui en naturalesa o per un equivalent
monetari, però que se sol traduir habitualment mitjançant el pagament d’una
indemnització pels danys i perjudicis. La responsabilitat és definida per
Díez-Picazo[1]
com “la subjecció d’una persona que vulnera un deure de conducta imposat en
interès d’un altre subjecte a la obligació de reparar el dany produït”. La
persona que respon sol ser la causant del dany però és possible que se’n faci
responsable a una persona distinta de l’autor per l’anomenada “responsabilitat
per fets aliens”, que es dóna habitualment respecte els actes de menors d’edat
o incapaços, o respecte dels danys que causa un vehicle propi conduit per un
altre, en que no responen els autors sinó els seus responsables o l’amo del
vehicle. Cal no perdre de vista que l’objectiu principal de la responsabilitat
civil és procurar la reparació, és a dir restablir l’equilibri que existia
entre el patrimoni de l’autor dels danys i el patrimoni de la víctima abans de
patir el resultat danyós. Això és per l’aspecte punitiu-preventiu que ha de
portar als ciutadans a actuar prudentment, i a l’aspecte reparador de l’
indemnització.
La responsabilitat civil
pot ser contractual o extracontractual. Com veurem a continuació serà en funció
de l’obligació d’origen el que determinarà quin tipus de responsabilitat civil
es tracta. Aquesta distinció no és cosa menor i és que, per posar un exemple,
el termini de prescripció de la responsabilitat contractual és d’ 1 any i el de
la responsabilitat extracontractual és de 15 anys a l’aplicar la norma general
a falta norma específica, segons disposen els articles 1968 i 1964 del Codi
Civil. En raó d’aquesta distinció s’estableix un diferent règim per ambdues
responsabilitats, que es manifesten en determinats aspectes com el criteri
d’imputació, legitimació per a reclamar, l’ indemnització, la naturalesa de
l’obligació, o el termini de prescripció, quan concorren ambdós tipus la
jurisprudència ha resolt per concedir al perjudicat la possibilitat d’optar pel
règim que més estimi o inclús la compatibilitat d’ambdues opcions.
L’exigència de
responsabilitat doncs planteja el problema de la contradicció entre els bens i
drets d’una persona i la llibertat de comportament de la resta, ja que es
produeix una col·lisió entre dos subjectes de dret: el que pateix la lesió
d’algun dels seus drets –vida,integritat física, honor, propietat...- i aquell
que amb per acció u omissió ha causat la lesió. Són vàries les sentències que
podem trobar a la jurisprudència que comporten una condemna indemnitzatòria per
rescabalar a la família per la mort o els danys patits per la víctima (STS
de 30 d’ octubre de 1992, SAP
Madrid de 14 de setembre 2010, SAP Bizkaia de 15 de març de
1999, entre altres).
5.2. Responsabilitat contractual
La responsabilitat
contractual es basa en l’ incompliment -total, parcial, defectuós, inexacte- de
les obligacions derivades d’un contracte, i a conseqüència d’aquest
incompliment queda insatisfet el dret de crèdit de l’altra part que, a més, pot
ser la causa d’un dany o perjudici addicional pel creditor.
La creixent demanda en
la cerca de sensacions “fortes” i aventures ha augmentat la participació de
l’activitat a la muntanya dels anomenats esports de risc, en que es parteix del
mateix risc assumit com un ingredient propi d’aquestes activitats. En moltes
d’aquestes activitats existeix un acte previ en el que l’usuari demanda uns
serveis determinats de formació, informació, realització de l’activitat, ús de
material, a canvi d’un preu. Es tracta doncs d’una relació contractual. Serà
aquella activitat que s’emmarca dins un contracte per a que dirigeixi
l’activitat un guia de muntanya, o es contracta a una empresa d’esports
d’aventura per a practicar barranquisme, o es paga la quota a l’ajuntament per
utilitzar una via ferrada, o la participació
en una cursa de muntanya, o la compra d’un forfait en pistes d’esquí, o
es compra o lloga un material tècnic que en trencar-se genera un accident, és a
dir aquelles dins el marc d’una relació jurídica contractual que com a norma
civil imperarà la voluntat pactada de les parts. En aquests supòsits hi haurà
una responsabilitat pels danys del tipus contractual.
L’
incompliment contractual, que és un dels requisits bàsics per que la
responsabilitat es produeixi, dependrà de la classe d’obligació. Les
obligacions es classifiquen habitualment com de mitjans i de resultats, i
aquesta apreciació tindrà una gran importància al determinar la responsabilitat
civil contractual.
Quan
una norma o contracte obliguen a una persona a alguna cosa determinada, sigui
aquesta una acció o una abstenció per fer o no fer, aquesta obligació es
considera de resultat. La responsabilitat és pràcticament automàtica doncs la
víctima sols ha de provar que el resultat no ha estat assolit de manera que el
demandat no podrà escapar de la seva responsabilitat, llevat que pugui provar
que el perjudici prové de causa aliena.
Per altra banda, en
aquells casos en que una norma o un contracte solament obliguen al deutor a
actuar amb prudència i diligència, l’obligació és considerada de mitjans.
Aquest és el cas de l’obligació que te un guia de muntanya respecte seu el
client, en que el guia no te l’obligació de salvar el client en qualsevol cas
siguin quines siguin les circumstàncies, sinó que la seva obligació és la de
posar els seus coneixements i millor ofici al servei del client amb la corresponent
prudència i diligència. És clar que en l’obligació de mitjans és més difícil
provar la responsabilitat civil donat que l’ incompliment no depèn sols de no
haver assolit el resultat sinó que caldrà provar que era possible el seu
assoliment si l’obligat hagués actuat correctament.
Així doncs, la
responsabilitat contractual és el conjunt de conseqüències jurídiques que la
llei assigna a les obligacions derivades d’un contracte. En raó d’aquesta
definició es que a aquesta matèria també se l’anomena com efecte de les
obligacions, i definida com el deure d’indemnitzar els perjudicis causats per
l’ incompliment d’una obligació preexistent derivada d’una relació contractual.
Com efecte jurídic te el seu fonament en la interacció de dos fenòmens jurídics
que són la llei del contracte i el dret de penyora dels creditors. La llei
del contracte entén que tot contracte legalment celebrat constitueix una
verdadera llei per als contractants, força obligatòria que constreny al deutor
a complir la seva prestació, i que no pot ser invalidat sense el consentiment
mutu o causes legals. El dret de penyora general dels creditors permet a
qualsevol creditor sol·licitar al tribunal el compliment de l’obligació,
mitjançant la realització de tots els bens embargables del deutor, siguin
presents o futurs, si aquest no efectua un compliment voluntari, perfecte,
íntegre i oportú de la seva obligació.
[fuente: vamosacorrer]
5.2.1. L’assegurança
El tema de l’assegurança
en les activitats i esports de risc no és tant estesa com amb la resta
d’esports de “no risc”. Dins de la responsabilitat contractual és adient
puntualitzar aquesta figura pel caràcter contractual de la mateixa. Encara que
el seu objecte sigui respondre per la responsabilitat civil imputable al
contractant, i no un tipus de responsabilitat de per se, és rellevant perquè es
tracta de subrogar la resposta a una possible reclamació de responsabilitat
mitjançant el contracte d’assegurança per a que sigui la companyia asseguradora
la que satisfaci les quantitats reclamades en indemnització. És essencial tenir
contractat una bona assegurança de responsabilitat civil per a que sigui
aquesta la que respongui en cas d’una possible indemnització. Aquesta
assegurança haurà de cobrir els supòsit possibles per al cas que es derivi una
responsabilitat del contractant de l’assegurança, tant responsabilitat
contractual com extracontractual.
El risc de
responsabilitat civil és assegurable tal i com es preveu als articles 73 a 76
de la Llei 50/1980, de 8 d’octubre, de Contracte d’Assegurança. Aquesta tasca asseguradora
la realitzen empreses especialitzades, companyies asseguradores, mitjançant
pòlisses d’assegurança. És habitual que aquesta assegurança s’inclogui en la
quota destinada a federar-se a les federacions de cada esport o activitat,
essent tasca de les federacions procurar que la pòlissa escollida sigui òptima
i asseguri els màxims supòsits possibles i al millor preu per als federats.
Trobem casos en que la reclamació de la responsabilitat
pels danys es dirigeix contra el causant dels fets i contra la companyia
asseguradora d’aquest (SAP Bizkaia de 15 de març de 1999), i en que el Tribunal
els condemna solidàriament. Aquesta resolució és una garantia de protecció del
deutor, el demandant, per que pugui reclamar el total del deute a qualsevol
dels dos creditors. Però també serà una garantia per l’individu creditor
contractant de l’assegurança que serà en realitat la que en respondrà. Tenint
en compte per la solidesa patrimonial d’una companyia asseguradora que, havent
condemna de per mig, la seguretat de pagament és total. Sobre delimitació de
cobertures i les clàusules en pòlisses d’assegurança d’activitats de muntanya
hi ha força jurisprudència (SAP Burgos 418/2007, de 2
de novembre, SAP Lleó de 22 de novembre de 2007 i SAP Màlaga de 2 de febrer de 2007, entre altres).
[fuente: desnivel]
5.2.2. El contracte de serveis
La proliferació de
negocis al voltant de les activitats d’aventura, fruit de la creixent demanda
en la cerca de sensacions “fortes” ha multiplicat exponencialment el nombre de
relacions jurídiques lligades per un contracte, o inclús per contractes de
consum. Aquest fet ha decantat una major afluència de casos a l’apreciació de
responsabilitat contractual, en que la determinació de la responsabilitat es
regirà per la voluntat de les parts en el contracte.
El
contracte de serveis seran tots aquells contractes en que s’ofereixin uns
serveis específics, una prestació “de fer” o d’accés a uns serveis a canvi
d’una contraprestació econòmica. El bé objecte del contracte doncs podrà ser
molt divers, des de l’assoliment d’una escalada en un contracte de guia de
muntanya, el gaudi de les instal·lacions de pistes d’esquí, participar en una
activitat organitzada de barrancs, el pagament de la quota per utilitzar unes
instal·lacions municipals de via ferrada, etc. En molts d’aquests supòsits es
tracta de contractes de consum pel volum dels mateixos i l’afluència a que ha
donat lloc aquest tipus d’activitats, però aquest fet no els fa “menys
contractes”.
Serà especialment
important en el Dret a la muntanya, així com és habitual en tota organització
d’activitats que comportin algun tipus de risc, que l’organitzador, de manera
imprescindible, en el contracte prengui certes cauteles i aporti als
participants o clients el corresponent “briefing”
formatiu i informatiu, així com la signatura per part d’aquests de les
corresponents clàusules que deixin constància del consentiment i del
coneixement així com haver estat informat que portaran a una exempció de
responsabilitat per a l’organitzador. Aquestes clàusules d’exoneració de
responsabilitat són matèria delicada doncs una clàusula del tipus “La pràctica d’alpinisme és un esport de risc
i amb la signatura del present document el participant exonera de
responsabilitat a l’empresa prestadora en cas de sinistre” serà nul·la de
ple dret al topar amb els articles 1102 del Codi Civil i 130 del RDL 1/2007, de
16 de novembre, segons interpreta el Tribunal Suprem en la STS de 20 d’octubre
de 1984 “aquestes clàusules són nul·les de ple dret, de forma que es tindran
per no posades”. Així doncs caldrà prestar atenció a la referida clàusula per
aconseguir el resultat desitjat per tal d’exonerar o al menys minvar la
responsabilitat de l’organitzador que sinó quasi sempre serà responsable. Un
típic i bon exemple de clàusula eficient seria “el participant afirma tenir coneixement que l’activitat a realitzar és
perillosa i pot tenir conseqüències imprevisibles al desenvolupar-se en terreny
de muntanya i d’aventura. El participant reconeix que ha estat informat per
part del prestador de totes les característiques de l’activitat –físiques,
psicològiques, material, lloc, etc. I realitza la mateixa amb ple coneixement
de les mateixes”.
[fuente: ojodigital]
5.3. La
responsabilitat extracontractual
La responsabilitat
extracontractual o aquiliana te com a base la causació d’un dany sense que
entre el causant del dany i la víctima hi hagi relació contractual prèvia, o
encara en el cas que existís, el dany és aliè a l’àmbit propi de la relació. Si
pensem en un alpinista que en descens per una pronunciada pendent desprèn en la
baixada varies pedres que colpegen a uns altres excursionistes causant a
aquests lesions, es podria considerar que en principi no existeix acte dolós,
ni culpós, però sí una clara responsabilitat civil del tipus extracontractual.
La responsabilitat civil
extracontractual la regula l’article 1902 del Codi Civil, que preveu “el qui
per acció o omissió causa un dany a un altre, intervenint culpa o negligència,
està obligat a reparar el dany causat” implantant així en el nostre ordenament
jurídic el principi jurídic que amb les nostres actuacions no podem causar un
perjudici. La responsabilitat extracontractual sorgeix quan el dany o perjudici
causat no te el seu origen en una relació contractual, sinó en qualsevol altra
tipus d’activitat. Pot definir-se com aquella que existeix quan una persona
causa, ja sigui per si mateixa o per mitjà d’una altra que respon o per una
cosa de la seva propietat o possessió, un dany a una altra persona respecte de
la qual no estava lligada per un vincle obligatori anterior relacionat amb el
dany produït. És responsabilitat extracontractual la que pugui sorgir pels
danys i perjudicis causats a tercers com a conseqüència d’activitats que creen
riscs a persones alienes a les mateixes, com per exemple la que resulta de la
conducció d’un automòbil. Caldrà tenir en compte que la responsabilitat pot
tenir origen en actes d’una altra persona, com és el cas dels pares que
responen dels danys i perjudicis que causin per les accions dels seus fills
menors d’edat, igual passa amb un empresari que respon pels danys i perjudicis
que causin els seus empleats,etc.
L’obligació de reparar
el dany causat requerirà dels pressupòsits següents.
Els fets o actuació causant dels danys. Aquest comportament haurà de
ser antijurídic tot i que pot tenir o no origen en un il·lícit. Serà aquell
comportament que contravé una sèrie de deures que obliguen a seguir un
comportament amb correcció i prudència respecte a tercers per a que la
convivència sigui possible.
El dany o agressió il·legítima a béns, dret o a la pròpia persona. El
dany indemnitzable o irreparable haurà de ser cert i realment existent,
excloent allò hipotètic o eventual. El dany ha de ser actual i s’entén inclòs
en el concepte “dany” els patrimonials i els morals que com a norma general ha
de provar el perjudicat.
La relació de causalitat o nexe causal entre el comportament causant
del dany i el resultat danyós. En el cas que concorrin una pluralitat de causes
que ocasionin el dany caldrà determinar quines mereixen el paper de causes
determinants del resultat.
El criteri d’imputació de la responsabilitat en general accepta la culpa o negligència del causant, però a més en l’actualitat s’accepten el dol en l’actuació, el risc o creació d’una situació de perill
de l’anomenada teoria del risc, i certs
supòsits d’atribució automàtica de
la responsabilitat. En el cas del Dret de muntanya la responsabilitat civil més
probable que es generi és la extracontractual, ja que tot i ser creixents les
activitats realitzades amb contracte, és la responsabilitat extracontractual que
genera l’accident de muntanya la major font de conflictes en aquest entorn.
A
continuació s’analitzarà la teoria del risc, els seus conceptes i l’ interpretació
actual per part dels tribunals per entendre com s’aplica la responsabilitat
civil extracontractual en activitats en que la víctima assumeix el risc
inherent a la mateixa pel sol fet de participar. Com es veurà, en una primera
percepció el risc que assumeix la víctima li fa imputable els danys a si
mateixa, però si la víctima no era experta o no coneixia l’activitat no es pot
acceptar el consentiment d’allò desconegut, podent esser imputable els danys al
líder del grup, tot i que no sigui guia contractat, sols pel fet de ser guia
benèvol o organitzador desinteressat en una sortida informal.
.jpg)
[fuente: desnivel]
[1] Luis
Díez-Picazo y Antonio Gullón: Sistema de derecho civil. vol. II, Editorial
Tecnos, 1989 (pàg. 591).
No hay comentarios:
Publicar un comentario