28 de enero de 2016

7. Anàlisi Jurisprudencial - Responsabilitat Penal i Civil a la Muntanya

< Ir a 6. Teoria del Risc                    [Volver a Índice]                    Ir a 8.Conclusions>

En la jurisprudència més recent es troba el tractament jurídic que els jutges i tribunals atorguen a la responsabilitat en el dret a la muntanya. Si bé s’analitzaran els principals casos i aquelles sentències més rellevants pel seu contingut, és important tenir clara la perspectiva general. En línies generals, per una banda, els procediments per causes penals generalment solen ser arxivats després de la instrucció sense apreciació de responsabilitat penal, per altra banda, els procediments civils ofereixen un ventall de possibilitats que van des de l’atribució de la responsabilitat dels danys a la pròpia la víctima (*), fins a l’atribució de la responsabilitat quasi-objectiva a l’organitzador o líder de grup quan es tracta de responsabilitat pels danys patits per menors o amateurs en la pràctica de l’activitat (**).

ESCALADA
-       SAP Bizkaia 193/1999, de 15 de març (Jurisdicció civil) **
La Sentència de l’Audiència Provincial de Bizkaia, de 15 de març de 1999, resol el recurs sobre uns fets succeïts l’any 1994 a Atxarte, zona d’escalada situada en el municipi de Durango, a on van acudir Alex, experimentat escalador federat, i Paco i Gabriel, amics d’Alex els qui va animar a provar l’escalada, en la que eren inexperts. Estaven escalant, Alex assegurava a Paco i en el descens d’una de les vies, mentre el despenja amb un sistema descensor “vuit” se li acaba la corda per un error de càlcul en la longitud i a la qual no havia fet el corresponent nus de seguretat al final, fet que produí que en acabar-se la corda Alex no és capaç de contenir-la, escapant-se-li de les mans, i patint Paco una caiguda que li produeix la mort.
Es tramiten unes diligències prèvies davant el Jutjat d’Instrucció per l’esclariment dels fets, decretant l’arxiu dels autos al no ser considerats els fets constitutius de delicte o falta. No obstant, la família de Paco interposà demanda al Jutjat contra Alex i la companyia asseguradora de responsabilitat reclamant la quantitat de 10.000.000 ptes de forma solidària. La companyia asseguradora va interposar recurs d’apel·lació a l’Audiència Provincial al·legant que la causa de l’accident no és imputable a Alex sinó a Paco ja que aquest va assumir els riscs d’anar a escalar entre els quals es troba el risc de morir, motiu pel qual no es pot atribuir a Alex la mort del seu amic, quan Paco sabia prèviament que podia patir un accident i tot i així va anar a escalar.
Com es tracta d’un supòsit de responsabilitat extracontractual, que no hi havia cap relació contractual, es contrasta si els fets encaixen amb el supòsit de fet referit a l’article 1902 del Codi Civil i la doctrina jurisprudencial. Partint del precepte “el qui per acció u omissió causa dany a un altre, intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat”, i de l’observança dels quatre elements per a la seva apreciació (una acció u omissió, una negligència o culpa per l’agent causant, un dany en el perjudicat, i una relació de causalitat entre l’acció culposa i el dany), neix la responsabilitat civil.
En les últimes dècades hi ha una tendència cap a la defensa del perjudicat motivada en l’aparició d’activitats de risc amb benefici per a tercers, comportant la inversió de la càrrega de la prova en demostrar actuació diligent, i requerint una conducta totalment diligent a les circumstàncies no essent suficient la del tipus del bon pare de família del dret civil. Aquesta evolució plasmada en aquests dos extrems ha constituït el que es denomina la teoria del risc en la responsabilitat civil i ha constituït una quasi-objectivització de la responsabilitat civil, ja que és difícil desvirtuar en un procediment judicial que el dany no s’hagués produït si el causant hagués actuat conforme a tots els requisits que les circumstàncies requerien. A més, sempre haurà de concórrer algun tipus de culpa com a requisit del que no es podrà prescindir.
No es pot negar que, per molt que es pretengui defensar el contrari, activitats com l’escalada i l’espeleologia son d¡elevat risc. Així es reconeix a la sentència i així és en realitat. La pràctica d’aquests esports de risc ha de ser conscient de que la seva activitat pot deparar nefastes conseqüències. Però destaca la sentència, “el risc no pot erigir-se en fonament únic de l’obligació de rescabalar”, és a dir, que pel simple fet que un amic em convidi a una activitat de risc com escalar i jo em lesioni, no pugui exigir la corresponent indemnització, ja que sempre ha d’haver-hi en última instància culpa del causant del dany. L’actuació culposa serà quan es desatenen les normes sobre la protecció i seguretat que per les escoles i tècnics respectius de cada activitat estableixen, generant un risc anormal respecte els estàndards mitjos (definits a SSTS de 22 d’octubre de 1992, i 20 de març de 1996, entre altres). En el cas, Alex desatén l’actuació preventiva de fer el nus al final de l’extrem de la corda o afegir mesures addicionals, requerit especialment fent ús d’un “vuit”, fet que hauria evitat que Paco caigués i el resultat.
La base jurídica de la sentència radica en l’últim paràgraf del fonament de dret segon que motiva “el que practica un esport ha d’assumir les conseqüències inherents al mateix, però aquesta afirmació s’ha de matisar quan el dany no ve per l’esport en si sinó per l’estat de les instal·lacions, per la manca de mesures d’organització que previngui possibles riscs, o quan estant en una fase d’aprenentatge, aquell que ensenya no adopta les mesures de precaució o els instruments adequats”.
Les conclusions a les que arriba la sentència són les següents. S’entén que Paco no sabia escalar però assumí el risc de l’escalada confiant en l’experiència i professionalitat d’Alex. Alex no va actuar diligentment fent ús d’un “vuit” ja que és un element descensor no assegurador i no va prendre les oportunes mesures de seguretat com el nus final a la corda, tampoc va calcular bé la longitud de la corda. Com que Paco era inexpert i Alex era totalment experimentat en escalada es requeriria al segon extremar les precaucions, i pel mateix motiu no pot ser imputable a Paco cap tipus de culpa, doncs no és exigible cap tipus de coneixement de la tècnica d’escalar o d’allò adient o no per a un descens: risc conegut.
Segons el jutjador, i aquesta és la importància d’aquesta resolució, hauria estat evitable l’accident en la pràctica de l’escalada d’haver pres les mesures correctes concretes per al supòsit, motiu pel qual la sentència desestima el recurs ratificant la condemna al líder de la sortida i a la companyia asseguradora en favor de la família de la víctima, passant per alt el criteri del risc consentit o risc assumit de la víctima.
[Altres sentències sobre la teoria del risc, el criteri d’assumpció de risc per part del perjudicat, i en que el prestador de l’activitat respon si ha incrementat el risc inherent a l’activitat per actes propis són la SAP Guadalajara de 26 de març de 2003 i la SAP de València de 25 de juny de 2009, sobre casos d’accidents de ràpel i tirolina respectivament]


EXCURSIONISME, MUNTANYISME I ALPINISME
-       STS de 30 d’ octubre de 1992 (Jurisdicció Civil) **
La Sentència del Tribunal Suprem, de 30 d’octubre de 1992, resol desestimant el recurs de cassació del cas de Francisco contra Club Social Cepsa, donant la raó a Francisco i confirmant les resolucions de la primera i segona instància. Es condemna a la Fundació al pagament d’una indemnització a Francisco per la defunció del seu fill Lluïs de vuit anys d’edat, en accident de muntanya al relliscar i produint-se la mort en la caiguda.
Reafirma aquesta breu sentència que la mort del menor va ser fruit d’implicar junt a altres menors en una excursió per la muntanya que tenia un grau de dificultat gran per a un infant de vuit anys, per motiu del recorregut, l’altura i marxa realitzada, amb perillositat i dificultat agreujada per l’edat del menor, el recent temporal provocador de glaceres i pels barrancs que envolten la ruta, tot plegat sense cap mesura elemental per garantir la seguretat dels components de la marxa i en el seu cas de fer front a les incidències fàcilment previsibles. Es dedueix per tant una clara culpabilitat de les entitats organitzadores com dels monitors o directors personals de la marxa dependents de les primeres.
Es parla de la culpa “in eligendo” com a fonament de la culpa de les entitats organitzadores en incórrer en conducta culposa al no desistir d’una excursió que presentava greus riscs pels menors integrats en ella, donades les circumstàncies que es donaven, motiu pel qual l’ensopegada o relliscada que va produir el fatal accident sigui imputable, sense cap possibilitat de cas fortuït exonerador de responsabilitat, als organitzadors per falta de previsió. Hauria estat evitable si s’haguessin adoptat les elementals mesures de seguretat que, al no fer-ho els organitzadors van assumir un risc evident , encara s’haguessin pres les precaucions que no es van prendre, donat que va resultar del tot insuficient per prevenir els perills en benefici dels possibles perjudicats.


-       SJP Manresa 193/2003, de 8 de març de 2004 (Jurisdicció Penal) **

La Sentència del Jutjat Penal de Manresa proc.abrev.193/2003, de 8 de març de 2004, resol sobre l’accident patit a les Gorges de les Heures de la riera Merlès durant la pràctica d’una sortida d’excursionisme en que van morir dos nens, de 16 i 10 anys.
Els fets van succeir en el marc d’una sortida escolar quan el monitor va lligar una corda de 80 metres a un arbre i a una roca pels extrems per procedir a creuar un riu que comptava amb una profunditat de 7,10 metres. Va ser quan, en creuar el riu, a meitat de la corda es va enfonsar arrossegant els menors que hi anaven lligats amb mosquetons. En l’accident el grup de menors involucrats era de sis menors, dels quals quatre es van poder salvar.
El jutge explica que “era absolutament inadequat lligar sis nens a una corda en un medi aquàtic horitzontal, essent en aquest mitjà únicament exigible el saber nedar si no hi ha cap descens”, per tant el procediment emprat pels organitzadors va ser el que originà el resultat danyós per nexe causal. El més adequat era anar lliure perquè el fet d’anar lligats va ser la causa principal de l’accident segons els perits.
El jutjat condemna al propietari de la casa de colònies i al monitor d’educació física del col·legi a dos anys i quatre mesos de presó en imputar a aquests els dos delictes d’homicidi per imprudència. Es condemna també a una indemnització de 285.243 euros a les famílies de les víctimes. El jutge estima que pel monitor hi cap més intensament el reprotxar penalment els actes, ja que va ser qui va dissenyar l’activitat, escollir el material i el lloc sense comptar amb l’assessorament de cap expert, a més de ser qui va ometre l’ús d’elements salvavides o altres elements preventius i ideà lligar als nens a una corda amb mosquetons de seguretat fet que suposà la “trampa mortal pels menors” segons la sentència.


-       SAP Madrid 545/2010, de 14 de setembre (Jurisdicció Civil) **

La Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid, de 14 de setembre de 2010, resol del recurs del cas de Manuela i Fausto, pares de la víctima Everardo menor d’edat, contra l’Escola Virgen de Europa, Prudencio, Teodoro, Carlos José i la companyia asseguradora, desestimant i donant la raó als pares de la víctima condemnant a l’altra part a una indemnització d’ 110.824€.
Es tracta d’un accident  succeït durant una ruta d’excursionisme en la que participaven 30 o 35 menors d’ entre 12 i 13 anys. Everardo mai havia realitzat una ruta d’aquestes característiques i realitzava la ruta amb un calçat inapropiat, botes de futbol, sense haver estat advertit d’aquesta circumstància pels monitors, segons aquests ja que la ruta no tenia gaire dificultat, tot i que era ascendent amb pujades i baixades i terreny relliscós. La víctima, que utilitzava una branca d’un arbre a mode de bastó, va relliscar i perdre l’equilibri impactant amb l’ull dret a la branca ocasionant-li un traumatisme i perforació al glòbul ocular que li provocà pràcticament la seva pèrdua, minva de visió d’aquest del 90%, i importants seqüeles i lesions.
No queda provat que els monitors empressin tota la diligència deguda al programar l’activitat, per la falta de control que va donar lloc a l’accident, que prescriu l’art. 1903 CC sobre responsabilitat dels centres docents d’ensenyament no superior. Segons la doctrina aquesta responsabilitat requereix que sigui el centre docent l’encarregat de provar l’actuació diligent a partir de les circumstàncies personals, el temps i el lloc, i sense ometre deures objectius de cura, atenent al judici de valor inherent a aquesta culpabilitat o omissió del deure de cura que no consisteix en la vulneració de normes inexcusables sinó al actuar no ajustat a la diligència exigible (SSTS 18 de març de 1995 i 10 d’octubre de 1995, SAP València de 26 de nov. 2004).Segons la STS de 27 de setembre de 2001, per determinar la diligència deguda la doctrina legal presta atenció als criteris de “tipus d’activitat desenvolupada, edat dels menors, naturalesa de l’acció u omissió determinant del dany”, diferenciant si es tracta d’una actuació ràpida o per sorpresa o si és una actuació que es podia preveure. I segons les SSTS de 16 d’octubre de 2003 i 21 de novembre de 1990, la responsabilitat d’aquells que han de respondre per altres persones implica el compliment dels deures que imposen les relacions de convivència social de vigilar-les i de deguda cautela en l’elecció dels servidors en la vigilància dels actes, sense deslligar-la de l’exigència de la imputació i l’efectiva prova d’una conducta culpable, en especial si es tracta de menors als centres educatius.
En el cas, encara que l’activitat excursionista sigui per rutes que no tinguin grans dificultats no cap dubte que cal realitzar-les amb la indumentària adequada i, per l’edat dels menors, era obligatori que els monitors ho controlessin, com tampoc sembla raonable que permeteren que els nens utilitzessin branques com a bastó. Així els monitors no van controlar el calçat de la víctima que va provocar que aquesta rellisqués, com tampoc van impedir que usés una branca com a bastó amb la que es va lesionar i, per tant, la responsabilitat recau en els monitors que van assumir el control i cura dels menors que assistien a l’activitat programada, i que arrossega també un sòlid fonament per la culpa a l’Escola demandada.

-       SAP Burgos 418/2007, de 2 de novembre (Jurisdicció Civil)

La Sentència de l’Audiència Provincial de Burgos, de 3 de novembre de 2007, resol del recurs interposat per la companyia asseguradora de les víctimes d’un accident de muntanyisme patit durant l’ascensió al cim de l’Anayet, i pel qual es reclama als contractants la quantia que van rebre en cobertura, de 30.060 euros, per haver patit l’accident en escalada i no pas en muntanyisme, essent la primera activitat no coberta en la pòlissa d’assegurança en qüestió.
S’al·lega per part de la companyia error en apreciació de la prova a l’entendre que l’accident succeeix quan s’està realitzant una activitat d’escalada, exclosa segons les condicions generals de contractació de la pòlissa d’assegurança.
El Tribunal, citant les paraules de la Federació d’Esports de Muntanya, Escalada i Excursionisme de Castella i Lleó es distingeix l’escalada del muntanyisme o alpinisme com activitats distintes, ja que la primera es caracteritza per la verticalitat del recorregut i la necessitat d’utilitzar mitjans per a l’assegurament i progressió mentre que a la segona aquestes no són una constant. Es defineix com una activitat que representa un especial i singular risc, de major risc o intensitat, però no obstant apunta que el fet de dur material d’escalada no vol dir que es tracti de pràctica de la mateixa.
Així, per les característiques del lloc dels fets, via normal d’ascens, amb un únic pas assegurable i la resta sender, no s’aprecia que aquesta activitat pugui ser etiquetada com escalada. Per tant, com s’interpreta per part del tribunal, desestimant el recurs i confirmant la sentència en primera instància, el sentit i abast dels fets es comprèn i correspon a muntanyisme, riscs objecte de cobertura previstos a la pòlissa d’assegurança contractada.
Altres Sentències relatives a les assegurances i cobertures d’aquestes són la SAP Lleó de 22 de novembre de 2007 i SAP Màlaga de 2 de febrer de 2007, que venen a confirmar el que s’ha vist a la SAP Burgos de 2 de novembre de 2007, i afegint a la diferenciació entre escalada i muntanyisme la diferenciació entre ruta de muntanya i ruta d’alta muntanya, així com que l’ús de tècniques de ràpel no són incloses en l’alpinisme, a efectes d’inclusió o exclusió de cobertures, així com que si l’entitat asseguradora vol excloure tota activitat de risc haurà de fer esment de cada una d’elles.

-       SAN 292/2005, de 17 d’octubre de 2007 (Jurisdicció Contenciós-Administratiu) **
La Sentència de l’Audiència Nacional de 17 d’octubre de 2007 resol sobre el cas d’Amparo que, en caure a una esquerda mentre practicava excursionisme a Mines de Buferrera, Pics d’Europa, es va trencar la cama i va patir unes lesions que li van comportar set dies d’ingrés hospitalari i 396 dies de baixa laboral, per les quals en reclama 129.111,35 euros a l’Administració propietària i encarregada del camí en qüestió en el que es va fer mal.
La sentència analitza l’article 106.2 CE, garantia de responsabilitat dels poders públics quan els particulars tenen dret a ser indemnitzats per tota lesió que pateixin dels seus béns i drets, llevat en els supòsits de força major. A partir d’aquest precepte constitucional i en base a l’article 139 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Adm. Públiques, es recullen els criteris i principis bàsics d’aquesta classe de responsabilitat, citant la STS de 17 d’octubre de 2000, “que el particular pateixi una lesió en els seus béns o drets que no tingui obligació de suportar, que aquella sigui real efectiva i susceptible d’avaluació econòmica, que el dany sigui imputable a l’Administració i es produeixi com a conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics entesos en sentit ampli d’actuació en una relació causa efecte entre el funcionament i la lesió”.
Segons falla el tribunal, la conservació deficient del sender que origina els danys a la víctima genera una indemnització procedent per la responsabilitat imputable en base als requisits esmentats. La falta de manteniment i en el seu defecte de senyalització de l’estat del sender en una ruta qualificada de dificultat baixa no fa possible que la víctima fos conscient d’estar realitzant cap ruta amb risc inherent o perill afegit, aquest fet comporta que no sigui imputable la responsabilitat a la víctima, ni entendre assumpció del risc, ja que el desconeixia. Durant el procediment queda provat que la víctima havia actuat diligentment i que l’accident és causa del mal estat del sender, responsabilitat de l’Administració.
Falla el tribunal estimant el recurs i en favor d’Amparo indemnitzant finalment amb una quantia de 69.111,35 euros calculada ara a partir dels barems i de les lesions que va patir la víctima.

[Altres sentències relatives a l’excursionisme: (Jurisdicció Civil) SAP Conca de 15 de juliol de 2010 i SAP Lleida de 25 de novembre de 1999]


BARRANQUISME
-       SAP Tarragona 363/2013, d’1 d’octubre (Jurisdicció Civil) *

La Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona, d’1 d’octubre de 2013, resol el recurs sobre un accident de barranquisme succeït a Tortosa
Sobre el tema de la responsabilitat que correspon a l’organitzador o titular d’una activitat recreativa o esportiva de risc, quan succeeix un accident en el que resulta lesionat un participant, la jurisprudència del Tribunal Suprem exigeix al lesionat provar la negligència causant del dany segons la norma general de la culpa, manifestant que la responsabilitat per risc no és aplicable a les lesions resultants de la participació en activitats de perill i recreatives arriscades en virtut de la premissa que el participant assumeix el risc. En aquest sentit es cita la més recent jurisprudència (SSTS de 30 de novembre de 2009, 9 d’abril de 2010, 9 de febrer de 2011 i 14 de març de 2011), per la qual s’eximeix a la organització de responsabilitat pel dany produït com a conseqüència del perill inherent a una activitat sota el control de la víctima i no a resultes del comportament negligent d’aquells qui l’organitzaven o de la falta de mesures de seguretat. Assumint aquest criteri jurisprudencial, la reclamació deduïda per les lesions patides per una caiguda mentre es practica barranquisme, organitzada per empresa i desenvolupada per un monitor, atribueix l’accident a una incorrecta actuació del monitor.
No es va poder provar el motiu de l’accident, els testimonis no van poder apreciar la causa de l’accident, no apreciant una incorrecta actuació del monitor, comportament negligent ni anomalia que incrementés el risc propi de l’activitat. Sobre la jurisprudència que cita la sentència, que exclou la responsabilitat per risc i exigeix la prova de l’anormal funcionament de l’activitat o de la falta de mesures de seguretat, ha d’al·legar i provar quina és la negligència que s’imputa al demandat i en quina mesura ha influït  en l’accident.
L’actuació imprudent va ser la reacció del monitor que, al intentar agafar al demandant sense cap raó, li va fer perdre l’equilibri i caure, concloent que la responsabilitat de l’accident és imputable a l’empresa perquè el seu personal va ser el causant de l’accident.
La sentència falla en favor del monitor i de l’empresa argumentant que no queda provada la culpa ni que l’accident fos fruit d’una incorrecta actuació del monitor, ni omissió d’informació o seguretat que hagués generat un risc superior al de l’activitat.

-       SAP Lleó 225/2013, de 13 de maig (Jurisdicció Civil) *
La Sentència de l’Audiència Provincial de Lleó, de 13 de maig, resol el recurs sobre un accident mentre es feia descens del riu subterrani de la cova Valporquero, pràctica d’espeleo-barranquisme, en que Miguel Àngel pateix una caiguda colpejant a una roca en un ràpel en activitat dirigida per monitor.
Esmenta les bases normatives de la pretensió que s’exercita en la demanda de la que porta raó el procediment pronunciant-se sobre la relació entre la càrrega de la prova, la responsabilitat per risc i la doctrina jurisprudencial en la matèria. Jurisprudència com la STS de 21 de març de 2001 declara que és doctrina pacífica i constant, tant jurisprudencialment con científica, que la determinació de la responsabilitat extracontractual, que respon al principi general “alterum non laedere”, requereix la concurrència dels requisits d’acció u omissió generadora d’una conducta imprudent per no adoptar les mesures de precaució necessàries per evitar el dany, realitat del dany causat per l’acció u omissió, i relació de causalitat entre el dany causat i l’acció u omissió.
Es parla d’una reiterada doctrina de les Audiències Provincials en senyalar que no és possible establir presumpcions, en virtut del principi “onus probandi” i art. 217 de la LEC, i la prova plena de la realitat del dany reclamat i el vincle de causalitat entre l’acció u omissió i el resultat. Per tant es requereix que la part actora justifiqui de mode suficient que el resultat danyós és causalment imputable a la part demandada, tenint en compte que el nexe causal requereix una prova terminant que sigui la base de la culpa, sense ser basat en conjetures o suposicions. Aquesta exigència no pot quedar desvirtuada per una possible aplicació de la teoria del risc, la objectivació de la responsabilitat o la inversió de la càrrega de la prova, invocables en la interpretació de l’art.1902 CC, ja que el cóm i el per què constitueixen elements indispensables en l’examen de la causa eficient del fet danyós al ser un concepte pont entre el dany i el judici de valor sobre la conducta del que el causà o entre l’acció i el resultat (SSTS de 2 de març de 2000, de 6 de novembre de 2001 i 23 de desembre de 2002, entre altres).
Com l’espeleologia i el barranquisme es qualifiquen d’activitats de risc es recorda la doctrina jurisprudencial sobre les activitats o esports de risc, segons la qual qui les practica les accepta i sotmet, de forma voluntària, al risc que comporten. Per a que neixi la responsabilitat de l’organitzador, director o monitor de l’activitat serà necessari que existeixi un increment o agravació del risc assumit (SAP Palència d’1 de març de 2010). Es recorda també que “tractant-se d’activitats o esports de risc és reiterada la jurisprudència del Tribunal Suprem (SSTS de 22 d’octubre de 1992, de 29 de març de 1996, de 14 d’abril de 1999, 17 d’octubre de 2001) que indica que en aquelles pràctiques esportives en les quals existeix un risc en si mateixes aquell que les practica les està acceptant i sotmetent voluntàriament al risc inherent. Per tant no és possible admetre una responsabilitat pel risc creat quan és el propi perjudicat qui ha decidit participar de forma lliure i voluntària en l’activitat.
Per tant, no es veu la falta de diligència del monitor que al·lega la part demandant, que havia informat de l’activitat i dels riscs i el sistema de seguretat emprat era l’adequat, sinó més aviat que la causa principal de l’accident va ser que la víctima va deixar anar la mà de la corda. En qualsevol cas, afegeix, en cas de concurrència de culpes si una de elles és determinant per l’accident serà aquesta la única que s’haurà de valorar. Igualment, de tot l’ observat en el cas, el sistema d’assegurament era oportú, la posició del monitor la correcta, l’actitud amb els clients era correcta, i el fet de mantenir conversacions no és incompatible amb assegurar, motiu pel qual queda confirmat que la causa de l’accident “va ser perquè la víctima va deixar anar la corda”, raó per la que l’Audiència falla desestimant la demanda i absol al monitor.

[Altres sentències relatives al barranquisme: (Jurisdicció Civil) SAP Osca de 10 d’octubre de 2012, SAP Astúries de 8 d’octubre de 2012, SAP Lleida de 25 de maig de 2012, SAP Madrid de 16 d’abril de 2008, SAP Lleida de 4 d’abril de 2008, SAP Osca de 19 d’octubre de 2004 i SAP Osca de 26 de novembre de 2002]


VIES FERRADES
A l’actualitat no hi ha encara precedents jurisprudencials de sentències judicials espanyoles sobre l’activitat o pràctica de vies ferrades, donada la joventut d’aquesta modalitat. No obstant, és rellevant conèixer de les Sentències TGI Grenoble de 23 d’abril de 2012 i TGI Albertville de 13 de març de 2000, que pertanyen a la jurisprudència penal francesa, i que són un referent internacional en la matèria.
Sobre la Sentència del TGI Albertville de 13 de març de 2000, sobre un accident mortal a la via ferrada de St. Pierre à Valloire o Prises de la Bastille bàsicament podem extreure que en vies ferrades si el practicant poc experimentat no sembla excessivament fatigat o impressionat no és precís encordar per part del practicant més experimentat, tot i que sí que és recomanable. Aquesta afirmació exonera de responsabilitat al líder experimentat o organitzador d’una sortida de via ferrada que en un accident no hagi encordat al menys experimentat si aquest no en “mostra senyals” que ho evidenciïn necessari. No es dóna per tant al cas responsabilitat de l’organitzador pels danys fruit de l’accident patit per la víctima. Per altra banda a la sentència francesa sí que s’interpreta en canvi el fabricant com a responsable de la deficient explicació del funcionament del material i, en particular, de la resistència dels mosquetons així de com treballen en diferents posicions.
De la Sentència del TGI Grenoble de 23 d’abril de 2012, sobre un accident a la via ferrada Rocher Saint-Pierre el més rellevant a destacar és que el fet que un fabricant posi en circulació al mercat un dissipador que resulti defectuós comporta responsabilitat per negligència per part del fabricant en cas d’accident en el que el seu producte en sigui la causa.


ESPORTS DE NEU EN PISTA
-       STS de 20 de març de 1996 (Jurisdicció Civil) *
La Sentència del Tribunal Suprem, de 20 de març de 1996, resol sobre el cas d’accident d’un practicant d’esquí en pista de dificultat, amb neu dura i en l’estació d’altura de Sierra Nevada.
Al motiu primer s’al·lega infracció de l’article 1214 CC i de la doctrina jurisprudencial que en desenvolupament de la norma diu textualment que “ha creat el denominat principi d’inversió de la càrrega de la prova”, i acusant la demandada de que devia haver acreditat que va obrar amb la total diligència exigible, cosa que no va fer. No obstant el Tribunal desestima el motiu perquè està basat en l’omissió de la constant i reiterada jurisprudència segons la qual l’art. 1214 CC no pot servir per cassar una sentència llevat que la mateixa carregui sobre la part que no havia de provar les conseqüències de la falta de prova, o quan s’imposa a les parts la càrrega de la prova contra els criteris legals de distribució. És a dir, el recurrent pretenia posar en dubte el valor de la prova en base al precepte sobre la distribució de la càrrega de la mateixa.
Sobre la suposada infracció que planteja el recurrent, de l’art. 1902 CC, se sosté que concorre en la demandada -que explota l’estació hivernal d’esquí Sierra Nevada- una responsabilitat per risc. A més, se cita la doctrina de la Sala del TS que atribueix responsabilitat si les garanties adoptades per prevenir el dany no han donat resultat, amb la finalitat de culpar la demandada per no haver protegir suficientment els pals de senyalització de pistes per evitar lesions greus en una possible caiguda. No obstant, es desestima per no apreciar relació de causalitat entre el dany i l’acció u omissió que l’origina. El dany es va produir en la col·lisió de l’esquiador amb els pals que indiquen la pista, però segons el tribunal aquest fet opera en el buit a efectes del recurs. S’invoca la doctrina del risc i s’aplica en sentit limitatiu, fora dels supòsits legalment previstos, no a totes les activitats de la vida, sinó només a les que impliquen un risc considerablement anormal en relació amb els estàndards mitjans. S’afirma que esquiar en les circumstàncies que es va fer comporta la creació d’un risc d’elevat grau per part de l’esquiador, i per tant seria completament injust imputar a la demandada les conseqüències danyoses derivades de l’elevat risc,  sense relació amb la pràctica de l’esport o activitat.
El recurrent al·lega també responsabilitat extracontractual també per la seqüela d’hepatitis crònica del recurrent. El tribunal interpreta que no es guarda la deguda relació de causalitat amb l’accident que va originar les lesions patides, el dictamen mèdic forense estima “etiologia no esclarida” i que reserva el recurrent l’acció oportuna contra els qui li transmeteren l’ infecció vírica. Resol doncs que la responsabilitat de la demandada s’exclou perquè l’ infermetat no és fruit de l’accident i per tant no es pot imputar com a seqüeles de l’accident.

[Altres sentències de l’abundant jurisprudència relativa a l’esquí i els esports de neu: (Jurisdicció Penal) SAP Osca 5 de juliol 2005, SAP Osca de 31 de gener de 2005, SAP Granada de 3 d’abril de 2003, SAP Girona de 3 de desembre de 2002, SAP Girona de 6 de setembre de 2002, SAP Osca de16 de juliol de 2002; (Jurisdicció Civil) (*) SAP Osca 18 de febrer de 2003, SAP Osca de 18 de febrer de 2002, SAP Madrid de 22 de desembre de 2001, SAP Girona de 2 de febrer de 1996, SAP Osca de 25 de maig de 1996, SAP Osca de 18 de febrer de 1997, (**) STS de 22 d’octubre de 1992, SAP Salamanca 25 d’abril de 2005; entre altres]

No hay comentarios:

Publicar un comentario