En la jurisprudència més
recent es troba el tractament jurídic que els jutges i tribunals atorguen a la
responsabilitat en el dret a la muntanya. Si bé s’analitzaran els principals casos
i aquelles sentències més rellevants pel seu contingut, és important tenir
clara la perspectiva general. En línies generals, per una banda, els
procediments per causes penals generalment solen ser arxivats després de la
instrucció sense apreciació de responsabilitat penal, per altra banda, els
procediments civils ofereixen un ventall de possibilitats que van des de
l’atribució de la responsabilitat dels danys a la pròpia la víctima (*), fins a
l’atribució de la responsabilitat quasi-objectiva a l’organitzador o líder de
grup quan es tracta de responsabilitat pels danys patits per menors o amateurs
en la pràctica de l’activitat (**).
ESCALADA
-
SAP Bizkaia 193/1999, de 15 de març (Jurisdicció civil) **
La Sentència de
l’Audiència Provincial de Bizkaia, de 15 de març de 1999, resol el recurs sobre
uns fets succeïts l’any 1994 a Atxarte, zona d’escalada situada en el municipi
de Durango, a on van acudir Alex, experimentat escalador federat, i Paco i
Gabriel, amics d’Alex els qui va animar a provar l’escalada, en la que eren inexperts. Estaven escalant, Alex
assegurava a Paco i en el descens d’una de les vies, mentre el despenja amb un
sistema descensor “vuit” se li acaba la corda per un error de càlcul en la
longitud i a la qual no havia fet el corresponent nus de seguretat al final,
fet que produí que en acabar-se la corda Alex no és capaç de contenir-la,
escapant-se-li de les mans, i patint Paco una caiguda que li produeix la mort.
Es tramiten unes
diligències prèvies davant el Jutjat d’Instrucció per l’esclariment dels fets,
decretant l’arxiu dels autos al no ser considerats els fets constitutius de
delicte o falta. No obstant, la família de Paco interposà demanda al Jutjat
contra Alex i la companyia asseguradora de responsabilitat reclamant la
quantitat de 10.000.000 ptes de forma solidària. La companyia asseguradora va
interposar recurs d’apel·lació a l’Audiència Provincial al·legant que la causa
de l’accident no és imputable a Alex sinó a Paco ja que aquest va assumir els
riscs d’anar a escalar entre els quals es troba el risc de morir, motiu pel
qual no es pot atribuir a Alex la mort del seu amic, quan Paco sabia prèviament
que podia patir un accident i tot i així va anar a escalar.
Com es tracta d’un
supòsit de responsabilitat extracontractual, que no hi havia cap relació
contractual, es contrasta si els fets encaixen amb el supòsit de fet referit a
l’article 1902 del Codi Civil i la doctrina jurisprudencial. Partint del
precepte “el qui per acció u omissió causa dany a un altre, intervenint
culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat”, i de l’observança
dels quatre elements per a la seva apreciació (una acció u omissió, una
negligència o culpa per l’agent causant, un dany en el perjudicat, i una
relació de causalitat entre l’acció culposa i el dany), neix la responsabilitat
civil.
En les últimes dècades
hi ha una tendència cap a la defensa del perjudicat motivada en l’aparició
d’activitats de risc amb benefici per a tercers, comportant la inversió de la
càrrega de la prova en demostrar actuació diligent, i requerint una conducta
totalment diligent a les circumstàncies no essent suficient la del tipus del
bon pare de família del dret civil. Aquesta evolució plasmada en aquests dos
extrems ha constituït el que es denomina la teoria del risc en la
responsabilitat civil i ha constituït una quasi-objectivització de la
responsabilitat civil, ja que és difícil desvirtuar en un procediment judicial
que el dany no s’hagués produït si el causant hagués actuat conforme a tots els
requisits que les circumstàncies requerien. A més, sempre haurà de concórrer
algun tipus de culpa com a requisit del que no es podrà prescindir.
No es pot negar que, per
molt que es pretengui defensar el contrari, activitats com l’escalada i
l’espeleologia son d¡elevat risc. Així es reconeix a la sentència i així és en
realitat. La pràctica d’aquests esports de risc ha de ser conscient de que la
seva activitat pot deparar nefastes conseqüències. Però destaca la sentència,
“el risc no pot erigir-se en fonament únic de l’obligació de rescabalar”, és a
dir, que pel simple fet que un amic em convidi a una activitat de risc com
escalar i jo em lesioni, no pugui exigir la corresponent indemnització, ja que
sempre ha d’haver-hi en última instància culpa del causant del dany. L’actuació
culposa serà quan es desatenen les normes sobre la protecció i seguretat que
per les escoles i tècnics respectius de cada activitat estableixen, generant un
risc anormal respecte els estàndards mitjos (definits a SSTS de 22 d’octubre de
1992, i 20 de març de 1996, entre altres). En el cas, Alex desatén l’actuació
preventiva de fer el nus al final de l’extrem de la corda o afegir mesures
addicionals, requerit especialment fent ús d’un “vuit”, fet que hauria evitat
que Paco caigués i el resultat.
La base jurídica de la
sentència radica en l’últim paràgraf del fonament de dret segon que motiva “el
que practica un esport ha d’assumir les conseqüències inherents al mateix, però
aquesta afirmació s’ha de matisar quan el dany no ve per l’esport en si sinó
per l’estat de les instal·lacions, per la manca de mesures d’organització que
previngui possibles riscs, o quan estant en una fase d’aprenentatge, aquell que
ensenya no adopta les mesures de precaució o els instruments adequats”.
Les conclusions a les
que arriba la sentència són les següents. S’entén que Paco no sabia escalar
però assumí el risc de l’escalada confiant en l’experiència i professionalitat
d’Alex. Alex no va actuar diligentment fent ús d’un “vuit” ja que és un element
descensor no assegurador i no va prendre les oportunes mesures de seguretat com
el nus final a la corda, tampoc va calcular bé la longitud de la corda. Com que
Paco era inexpert i Alex era totalment experimentat en escalada es requeriria
al segon extremar les precaucions, i pel mateix motiu no pot ser imputable a
Paco cap tipus de culpa, doncs no és exigible cap tipus de coneixement de la
tècnica d’escalar o d’allò adient o no per a un descens: risc conegut.
Segons el jutjador, i
aquesta és la importància d’aquesta resolució, hauria estat evitable
l’accident en la pràctica de l’escalada d’haver pres les mesures correctes
concretes per al supòsit, motiu pel qual la sentència desestima el recurs
ratificant la condemna al líder de la sortida i a la companyia asseguradora en
favor de la família de la víctima, passant per alt el criteri del risc
consentit o risc assumit de la víctima.
[Altres sentències sobre la teoria del risc, el criteri d’assumpció de risc
per part del perjudicat, i en que el prestador de l’activitat respon si ha incrementat
el risc inherent a l’activitat per actes propis són la SAP Guadalajara de 26 de març de
2003 i la SAP de València de 25 de juny de 2009, sobre casos d’accidents de ràpel i tirolina respectivament]
EXCURSIONISME, MUNTANYISME I ALPINISME
La Sentència del
Tribunal Suprem, de 30 d’octubre de 1992, resol desestimant el recurs de
cassació del cas de Francisco contra Club Social Cepsa, donant la raó a
Francisco i confirmant les resolucions de la primera i segona instància. Es
condemna a la Fundació al pagament d’una indemnització a Francisco per la
defunció del seu fill Lluïs de vuit anys d’edat, en accident de muntanya al
relliscar i produint-se la mort en la caiguda.
Reafirma aquesta breu
sentència que la mort del menor va ser fruit d’implicar junt a altres menors en
una excursió per la muntanya que
tenia un grau de dificultat gran per a un infant de vuit anys, per motiu del
recorregut, l’altura i marxa realitzada, amb perillositat i dificultat
agreujada per l’edat del menor, el recent temporal provocador de glaceres i
pels barrancs que envolten la ruta, tot plegat sense cap mesura elemental per
garantir la seguretat dels components de la marxa i en el seu cas de fer front
a les incidències fàcilment previsibles. Es dedueix per tant una clara
culpabilitat de les entitats organitzadores com dels monitors o directors
personals de la marxa dependents de les primeres.
Es parla de la culpa “in
eligendo” com a fonament de la culpa de les entitats organitzadores en incórrer
en conducta culposa al no desistir d’una excursió que presentava greus riscs
pels menors integrats en ella, donades les circumstàncies que es donaven, motiu
pel qual l’ensopegada o relliscada que va produir el fatal accident sigui
imputable, sense cap possibilitat de cas fortuït exonerador de
responsabilitat, als organitzadors per falta de previsió. Hauria estat
evitable si s’haguessin adoptat les elementals mesures de seguretat que, al no
fer-ho els organitzadors van assumir un risc evident , encara s’haguessin pres
les precaucions que no es van prendre, donat que va resultar del tot
insuficient per prevenir els perills en benefici dels possibles perjudicats.
- SJP
Manresa 193/2003, de 8 de març de 2004 (Jurisdicció Penal) **
La Sentència del Jutjat
Penal de Manresa proc.abrev.193/2003, de 8 de març de 2004, resol sobre
l’accident patit a les Gorges de les Heures de la riera Merlès durant la
pràctica d’una sortida d’excursionisme
en que van morir dos nens, de 16 i 10 anys.
Els fets van succeir en
el marc d’una sortida escolar quan el monitor va lligar una corda de 80 metres
a un arbre i a una roca pels extrems per procedir a creuar un riu que comptava
amb una profunditat de 7,10 metres. Va ser quan, en creuar el riu, a meitat de
la corda es va enfonsar arrossegant els menors que hi anaven lligats amb
mosquetons. En l’accident el grup de menors involucrats era de sis menors, dels
quals quatre es van poder salvar.
El jutge explica que
“era absolutament inadequat lligar sis nens a una corda en un medi aquàtic
horitzontal, essent en aquest mitjà únicament exigible el saber nedar si no hi
ha cap descens”, per tant el procediment emprat pels organitzadors va ser el
que originà el resultat danyós per nexe causal. El més adequat era anar lliure
perquè el fet d’anar lligats va ser la causa principal de l’accident segons els
perits.
El jutjat condemna al
propietari de la casa de colònies i al monitor d’educació física del col·legi a
dos anys i quatre mesos de presó en imputar a aquests els dos delictes
d’homicidi per imprudència. Es condemna també a una indemnització de
285.243 euros a les famílies de les víctimes. El jutge estima que pel
monitor hi cap més intensament el reprotxar penalment els actes, ja que va ser
qui va dissenyar l’activitat, escollir el material i el lloc sense comptar amb
l’assessorament de cap expert, a més de ser qui va ometre l’ús d’elements
salvavides o altres elements preventius i ideà lligar als nens a una corda
amb mosquetons de seguretat fet que suposà la “trampa mortal pels menors”
segons la sentència.
- SAP
Madrid 545/2010, de 14 de setembre (Jurisdicció Civil) **
La Sentència de
l’Audiència Provincial de Madrid, de 14 de setembre de 2010, resol del recurs
del cas de Manuela i Fausto, pares de la víctima Everardo menor d’edat, contra
l’Escola Virgen de Europa, Prudencio, Teodoro, Carlos José i la companyia
asseguradora, desestimant i donant la raó als pares de la víctima condemnant
a l’altra part a una indemnització d’ 110.824€.
Es tracta d’un
accident succeït durant una ruta d’excursionisme en la que participaven 30
o 35 menors d’ entre 12 i 13 anys. Everardo mai havia realitzat una ruta
d’aquestes característiques i realitzava la ruta amb un calçat inapropiat,
botes de futbol, sense haver estat advertit d’aquesta circumstància pels
monitors, segons aquests ja que la ruta no tenia gaire dificultat, tot i que
era ascendent amb pujades i baixades i terreny relliscós. La víctima, que
utilitzava una branca d’un arbre a mode de bastó, va relliscar i perdre
l’equilibri impactant amb l’ull dret a la branca ocasionant-li un traumatisme i
perforació al glòbul ocular que li provocà pràcticament la seva pèrdua, minva
de visió d’aquest del 90%, i importants seqüeles i lesions.
No queda provat que els
monitors empressin tota la diligència deguda al programar l’activitat, per la
falta de control que va donar lloc a l’accident, que prescriu l’art. 1903 CC sobre responsabilitat dels
centres docents d’ensenyament no superior. Segons la doctrina aquesta
responsabilitat requereix que sigui el centre docent l’encarregat de provar
l’actuació diligent a partir de les circumstàncies personals, el temps i el
lloc, i sense ometre deures objectius de cura, atenent al judici de valor
inherent a aquesta culpabilitat o omissió del deure de cura que no consisteix
en la vulneració de normes inexcusables sinó al actuar no ajustat a la
diligència exigible (SSTS 18 de març de 1995 i 10 d’octubre de 1995, SAP
València de 26 de nov. 2004).Segons la STS de 27 de setembre de 2001, per
determinar la diligència deguda la doctrina legal presta atenció als criteris
de “tipus d’activitat desenvolupada, edat dels menors, naturalesa de l’acció u
omissió determinant del dany”, diferenciant si es tracta d’una actuació ràpida
o per sorpresa o si és una actuació que es podia preveure. I segons les SSTS de
16 d’octubre de 2003 i 21 de novembre de 1990, la responsabilitat d’aquells que
han de respondre per altres persones implica el compliment dels deures que
imposen les relacions de convivència social de vigilar-les i de deguda cautela
en l’elecció dels servidors en la vigilància dels actes, sense deslligar-la de
l’exigència de la imputació i l’efectiva prova d’una conducta culpable, en
especial si es tracta de menors als centres educatius.
En el cas, encara que
l’activitat excursionista sigui per rutes que no tinguin grans dificultats no
cap dubte que cal realitzar-les amb la indumentària adequada i, per l’edat dels
menors, era obligatori que els monitors ho controlessin, com tampoc sembla
raonable que permeteren que els nens utilitzessin branques com a bastó. Així
els monitors no van controlar el calçat de la víctima que va provocar que
aquesta rellisqués, com tampoc van impedir que usés una branca com a bastó amb
la que es va lesionar i, per tant, la responsabilitat recau en els monitors
que van assumir el control i cura dels menors que assistien a l’activitat
programada, i que arrossega també un sòlid fonament per la culpa a l’Escola
demandada.
- SAP Burgos
418/2007, de 2 de novembre (Jurisdicció Civil)
La Sentència de l’Audiència Provincial de Burgos, de 3 de
novembre de 2007, resol del recurs interposat per la companyia asseguradora de
les víctimes d’un accident de muntanyisme
patit durant l’ascensió al cim de l’Anayet, i pel
qual es reclama als contractants la quantia que van rebre en cobertura, de
30.060 euros, per haver patit l’accident en escalada i no pas en muntanyisme,
essent la primera activitat no coberta en la pòlissa d’assegurança en qüestió.
S’al·lega per part de la companyia error en
apreciació de la prova a l’entendre que l’accident succeeix quan s’està
realitzant una activitat d’escalada, exclosa segons les condicions generals de
contractació de la pòlissa d’assegurança.
El Tribunal, citant les paraules de la
Federació d’Esports de Muntanya, Escalada i Excursionisme de Castella i Lleó es
distingeix l’escalada del muntanyisme o alpinisme com activitats distintes, ja
que la primera es caracteritza per la verticalitat del recorregut i la
necessitat d’utilitzar mitjans per a l’assegurament i progressió mentre que a
la segona aquestes no són una constant. Es defineix com una activitat que
representa un especial i singular risc, de major risc o intensitat, però no
obstant apunta que el fet de dur material d’escalada no vol dir que es
tracti de pràctica de la mateixa.
Així, per les característiques del lloc dels
fets, via normal d’ascens, amb un únic pas assegurable i la resta sender, no
s’aprecia que aquesta activitat pugui ser etiquetada com escalada. Per tant,
com s’interpreta per part del tribunal, desestimant el recurs i confirmant la
sentència en primera instància, el sentit i abast dels fets es comprèn i
correspon a muntanyisme, riscs objecte de cobertura previstos a la pòlissa
d’assegurança contractada.
Altres
Sentències relatives a les assegurances i cobertures d’aquestes són la SAP
Lleó de 22 de novembre de 2007 i SAP Màlaga de 2
de febrer de 2007, que venen a confirmar
el que s’ha vist a la SAP Burgos de 2 de novembre de 2007, i afegint a la
diferenciació entre escalada i muntanyisme la diferenciació entre ruta de
muntanya i ruta d’alta muntanya, així com que l’ús de tècniques de ràpel no són
incloses en l’alpinisme, a efectes d’inclusió o exclusió de cobertures, així
com que si l’entitat asseguradora vol excloure tota activitat de risc haurà de
fer esment de cada una d’elles.
-
SAN 292/2005, de 17 d’octubre de 2007 (Jurisdicció Contenciós-Administratiu) **
La Sentència de
l’Audiència Nacional de 17 d’octubre de 2007 resol sobre el cas d’Amparo que,
en caure a una esquerda mentre practicava excursionisme a Mines de Buferrera,
Pics d’Europa, es va trencar la cama i va patir unes lesions que li van
comportar set dies d’ingrés hospitalari i 396 dies de baixa laboral, per les
quals en reclama 129.111,35 euros a l’Administració propietària i encarregada
del camí en qüestió en el que es va fer mal.
La sentència analitza
l’article 106.2 CE, garantia de responsabilitat dels poders públics quan els
particulars tenen dret a ser indemnitzats per tota lesió que pateixin dels seus
béns i drets, llevat en els supòsits de força major. A partir d’aquest precepte
constitucional i en base a l’article 139 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre,
de Règim Jurídic de les Adm. Públiques, es recullen els criteris i principis
bàsics d’aquesta classe de responsabilitat, citant la STS de 17 d’octubre de
2000, “que el particular pateixi una lesió en els seus béns o drets que no
tingui obligació de suportar, que aquella sigui real efectiva i susceptible
d’avaluació econòmica, que el dany sigui imputable a l’Administració i es
produeixi com a conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis
públics entesos en sentit ampli d’actuació en una relació causa efecte entre el
funcionament i la lesió”.
Segons falla el
tribunal, la conservació deficient del sender que origina els danys a la
víctima genera una indemnització procedent per la responsabilitat imputable en
base als requisits esmentats. La falta de manteniment i en el seu defecte de
senyalització de l’estat del sender en una ruta qualificada de dificultat baixa
no fa possible que la víctima fos conscient d’estar realitzant cap ruta amb
risc inherent o perill afegit, aquest fet comporta que no sigui imputable la
responsabilitat a la víctima, ni entendre assumpció del risc, ja que el
desconeixia. Durant el procediment queda provat que la víctima havia actuat
diligentment i que l’accident és causa del mal estat del sender,
responsabilitat de l’Administració.
Falla el tribunal estimant
el recurs i en favor d’Amparo indemnitzant finalment amb una quantia de
69.111,35 euros calculada ara a partir dels barems i de les lesions que va
patir la víctima.
[Altres sentències relatives a l’excursionisme: (Jurisdicció Civil) SAP
Conca de 15 de juliol de 2010 i SAP
Lleida de 25 de novembre de 1999]
BARRANQUISME
- SAP
Tarragona 363/2013, d’1 d’octubre (Jurisdicció Civil) *
La
Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona, d’1 d’octubre de 2013, resol
el recurs sobre un accident de
barranquisme succeït a Tortosa
Sobre el tema de la
responsabilitat que correspon a l’organitzador o titular d’una activitat
recreativa o esportiva de risc, quan succeeix un accident en el que resulta
lesionat un participant, la jurisprudència del Tribunal Suprem exigeix al
lesionat provar la negligència causant del dany segons la norma general de la
culpa, manifestant que la responsabilitat per risc no és aplicable a les
lesions resultants de la participació en activitats de perill i recreatives
arriscades en virtut de la premissa que el participant assumeix el risc. En
aquest sentit es cita la més recent jurisprudència (SSTS de 30 de novembre de
2009, 9 d’abril de 2010, 9 de febrer de 2011 i 14 de març de 2011), per la qual
s’eximeix a la organització de responsabilitat pel dany produït com a
conseqüència del perill inherent a una activitat sota el control de la víctima
i no a resultes del comportament negligent d’aquells qui l’organitzaven o de la
falta de mesures de seguretat. Assumint aquest criteri jurisprudencial, la
reclamació deduïda per les lesions patides per una caiguda mentre es practica barranquisme,
organitzada per empresa i desenvolupada per un monitor, atribueix l’accident a
una incorrecta actuació del monitor.
No es va poder provar el
motiu de l’accident, els testimonis no van poder apreciar la causa de
l’accident, no apreciant una incorrecta actuació del monitor, comportament
negligent ni anomalia que incrementés el risc propi de l’activitat. Sobre la
jurisprudència que cita la sentència, que exclou la responsabilitat per risc
i exigeix la prova de l’anormal funcionament de l’activitat o de la falta de
mesures de seguretat, ha d’al·legar i provar quina és la negligència que
s’imputa al demandat i en quina mesura ha influït en l’accident.
L’actuació imprudent va
ser la reacció del monitor que, al intentar agafar al demandant sense cap raó,
li va fer perdre l’equilibri i caure, concloent que la responsabilitat de
l’accident és imputable a l’empresa perquè el seu personal va ser el causant de
l’accident.
La sentència falla en
favor del monitor i de l’empresa argumentant que no queda provada la culpa ni
que l’accident fos fruit d’una incorrecta actuació del monitor, ni omissió
d’informació o seguretat que hagués generat un risc superior al de l’activitat.
-
SAP Lleó 225/2013, de 13 de maig (Jurisdicció Civil) *
La Sentència de
l’Audiència Provincial de Lleó, de 13 de maig, resol el recurs sobre un
accident mentre es feia descens del riu subterrani de la cova Valporquero,
pràctica d’espeleo-barranquisme, en
que Miguel Àngel pateix una caiguda colpejant a una roca en un ràpel en
activitat dirigida per monitor.
Esmenta les bases
normatives de la pretensió que s’exercita en la demanda de la que porta raó el
procediment pronunciant-se sobre la relació entre la càrrega de la prova, la
responsabilitat per risc i la doctrina jurisprudencial en la matèria.
Jurisprudència com la STS de 21 de març de 2001 declara que és doctrina
pacífica i constant, tant jurisprudencialment con científica, que la
determinació de la responsabilitat extracontractual, que respon al principi
general “alterum non laedere”, requereix la concurrència dels requisits d’acció
u omissió generadora d’una conducta imprudent per no adoptar les mesures de
precaució necessàries per evitar el dany, realitat del dany causat per l’acció
u omissió, i relació de causalitat entre el dany causat i l’acció u omissió.
Es parla d’una reiterada
doctrina de les Audiències Provincials en senyalar que no és possible establir
presumpcions, en virtut del principi “onus probandi” i art. 217 de la LEC, i la
prova plena de la realitat del dany reclamat i el vincle de causalitat entre
l’acció u omissió i el resultat. Per tant es requereix que la part actora
justifiqui de mode suficient que el resultat danyós és causalment imputable a
la part demandada, tenint en compte que el nexe causal requereix una prova
terminant que sigui la base de la culpa, sense ser basat en conjetures o
suposicions. Aquesta exigència no pot quedar desvirtuada per una
possible aplicació de la teoria del risc, la objectivació de la responsabilitat
o la inversió de la càrrega de la prova, invocables en la interpretació de
l’art.1902 CC, ja que el cóm i el per què constitueixen elements indispensables
en l’examen de la causa eficient del fet danyós al ser un concepte pont
entre el dany i el judici de valor sobre la conducta del que el causà o entre
l’acció i el resultat (SSTS de 2 de març de 2000, de 6 de novembre de 2001 i 23
de desembre de 2002, entre altres).
Com l’espeleologia i el
barranquisme es qualifiquen d’activitats de risc es recorda la doctrina
jurisprudencial sobre les activitats o esports de risc, segons la qual qui les
practica les accepta i sotmet, de forma voluntària, al risc que comporten. Per
a que neixi la responsabilitat de l’organitzador, director o monitor de
l’activitat serà necessari que existeixi un increment o agravació del risc
assumit (SAP Palència d’1 de març de 2010). Es recorda també que “tractant-se
d’activitats o esports de risc és reiterada la jurisprudència del Tribunal
Suprem (SSTS de 22 d’octubre de 1992, de 29 de març de 1996, de 14 d’abril de
1999, 17 d’octubre de 2001) que indica que en aquelles pràctiques esportives en
les quals existeix un risc en si mateixes aquell que les practica les està acceptant
i sotmetent voluntàriament al risc inherent. Per tant no és possible admetre
una responsabilitat pel risc creat quan és el propi perjudicat qui ha decidit
participar de forma lliure i voluntària en l’activitat.
Per tant, no es veu la
falta de diligència del monitor que al·lega la part demandant, que havia
informat de l’activitat i dels riscs i el sistema de seguretat emprat era
l’adequat, sinó més aviat que la causa principal de l’accident va ser que la
víctima va deixar anar la mà de la corda. En qualsevol cas, afegeix, en cas de
concurrència de culpes si una de elles és determinant per l’accident serà
aquesta la única que s’haurà de valorar. Igualment, de tot l’ observat en el
cas, el sistema d’assegurament era oportú, la posició del monitor la correcta,
l’actitud amb els clients era correcta, i el fet de mantenir conversacions no
és incompatible amb assegurar, motiu pel qual queda confirmat que la causa
de l’accident “va ser perquè la víctima va deixar anar la corda”, raó per la
que l’Audiència falla desestimant la demanda i absol al monitor.
[Altres sentències relatives al barranquisme: (Jurisdicció Civil) SAP Osca
de 10 d’octubre de 2012, SAP
Astúries de 8 d’octubre de 2012, SAP
Lleida de 25 de maig de 2012, SAP
Madrid de 16 d’abril de 2008, SAP
Lleida de 4 d’abril de 2008, SAP Osca
de 19 d’octubre de 2004 i SAP Osca
de 26 de novembre de 2002]
VIES FERRADES
A l’actualitat no hi ha encara
precedents jurisprudencials de sentències judicials espanyoles sobre l’activitat
o pràctica de vies ferrades, donada la joventut d’aquesta modalitat. No
obstant, és rellevant conèixer de les Sentències TGI Grenoble de 23 d’abril de 2012 i TGI Albertville de 13 de març de 2000, que pertanyen a la
jurisprudència penal francesa, i que són un referent internacional en la
matèria.
Sobre la Sentència del TGI
Albertville de 13 de març de 2000, sobre un accident mortal a la via ferrada de
St. Pierre à Valloire o Prises de la Bastille bàsicament podem extreure que en
vies ferrades si el practicant poc experimentat no sembla excessivament
fatigat o impressionat no és precís encordar per part del practicant més
experimentat, tot i que sí que és recomanable. Aquesta afirmació exonera de
responsabilitat al líder experimentat o organitzador d’una sortida de via
ferrada que en un accident no hagi encordat al menys experimentat si aquest no
en “mostra senyals” que ho evidenciïn necessari. No es dóna per tant al cas responsabilitat
de l’organitzador pels danys fruit de l’accident patit per la víctima. Per
altra banda a la sentència francesa sí que s’interpreta en canvi el fabricant
com a responsable de la deficient explicació del funcionament del material
i, en particular, de la resistència dels mosquetons així de com treballen en
diferents posicions.
De la Sentència del TGI Grenoble
de 23 d’abril de 2012, sobre un accident a la via ferrada Rocher Saint-Pierre
el més rellevant a destacar és que el fet que un fabricant posi en
circulació al mercat un dissipador que resulti defectuós comporta
responsabilitat per negligència per part del fabricant en cas d’accident en
el que el seu producte en sigui la causa.
ESPORTS DE NEU EN PISTA
-
STS de 20 de març de 1996 (Jurisdicció Civil) *
La Sentència del
Tribunal Suprem, de 20 de març de 1996, resol sobre el cas d’accident d’un
practicant d’esquí en pista de
dificultat, amb neu dura i en l’estació d’altura de Sierra Nevada.
Al motiu primer
s’al·lega infracció de l’article 1214 CC i de la doctrina jurisprudencial que
en desenvolupament de la norma diu textualment que “ha creat el denominat
principi d’inversió de la càrrega de la prova”, i acusant la demandada de que devia
haver acreditat que va obrar amb la total diligència exigible, cosa que no va
fer. No obstant el Tribunal desestima el motiu perquè està basat en l’omissió
de la constant i reiterada jurisprudència segons la qual l’art. 1214 CC no pot
servir per cassar una sentència llevat que la mateixa carregui sobre la part
que no havia de provar les conseqüències de la falta de prova, o quan s’imposa
a les parts la càrrega de la prova contra els criteris legals de distribució. És
a dir, el recurrent pretenia posar en dubte el valor de la prova en base al
precepte sobre la distribució de la càrrega de la mateixa.
Sobre la suposada
infracció que planteja el recurrent, de l’art. 1902 CC, se sosté que concorre
en la demandada -que explota l’estació hivernal d’esquí Sierra Nevada- una
responsabilitat per risc. A més, se cita la doctrina de la Sala del TS que
atribueix responsabilitat si les garanties adoptades per prevenir el dany no
han donat resultat, amb la finalitat de culpar la demandada per no haver
protegir suficientment els pals de senyalització de pistes per evitar lesions
greus en una possible caiguda. No obstant, es desestima per no apreciar relació
de causalitat entre el dany i l’acció u omissió que l’origina. El dany es va
produir en la col·lisió de l’esquiador amb els pals que indiquen la pista, però
segons el tribunal aquest fet opera en el buit a efectes del recurs. S’invoca
la doctrina del risc i s’aplica en sentit limitatiu, fora dels supòsits
legalment previstos, no a totes les activitats de la vida, sinó només a les que
impliquen un risc considerablement anormal en relació amb els estàndards
mitjans. S’afirma que esquiar en les circumstàncies que es va fer
comporta la creació d’un risc d’elevat grau per part de l’esquiador, i per tant
seria completament injust imputar a la demandada les conseqüències danyoses
derivades de l’elevat risc, sense
relació amb la pràctica de l’esport o activitat.
El recurrent al·lega
també responsabilitat extracontractual també per la seqüela d’hepatitis crònica
del recurrent. El tribunal interpreta que no es guarda la deguda relació de
causalitat amb l’accident que va originar les lesions patides, el dictamen
mèdic forense estima “etiologia no esclarida” i que reserva el recurrent
l’acció oportuna contra els qui li transmeteren l’ infecció vírica. Resol doncs
que la responsabilitat de la demandada s’exclou perquè l’ infermetat no és
fruit de l’accident i per tant no es pot imputar com a seqüeles de l’accident.
[Altres sentències de
l’abundant jurisprudència relativa a l’esquí i els esports de neu: (Jurisdicció
Penal) SAP Osca 5 de juliol 2005, SAP
Osca de 31 de gener de 2005, SAP Granada de 3 d’abril de 2003, SAP
Girona de 3 de desembre de 2002, SAP Girona de 6 de setembre de 2002, SAP
Osca de16 de juliol de 2002; (Jurisdicció
Civil) (*) SAP Osca 18 de febrer de
2003, SAP Osca de 18 de febrer de 2002,
SAP Madrid de 22 de desembre de 2001, SAP
Girona de 2 de febrer de 1996, SAP Osca de 25 de maig de 1996, SAP
Osca de 18 de febrer de 1997, (**) STS de 22 d’octubre de 1992, SAP
Salamanca 25 d’abril de 2005; entre
altres]
No hay comentarios:
Publicar un comentario