28 de enero de 2016

8. Conclusions - Responsabilitat Penal i Civil a la Muntanya

< Ir a 7. Anàlisi Jurisprudencial                    [Volver a Índice]                    Ir a 9.Valoració>

La conclusió principal a la que s’ha arribat després de l’anàlisi de la matèria de la responsabilitat penal i civil a la muntanya, és que hi ha una tendència canviant en donar resposta legal cada cop a més conflictes en aquest entorn. Si bé és cert que la via penal per les seves exigències no és habitual que prosperi com s’ha vist, la via civil ha trobat un important augment de demandes en permetre el rescabalament dels danys patits per la víctima en forma d’indemnització pecuniària. Aquest augment de reclamacions civils, junt amb l’evolució de la teoria del risc, deixa enrere aquella percepció per la qual el que anava a la muntanya assumia sempre el dany que podia patir, i s’està evolucionant a una visió quasi objectiva de cercar el responsable en cada situació. Només cal examinar l’augment del nombre de sentències i volum de la jurisprudència en la matèria en l’última dècada, per veure la freqüència amb que es visita i el reflex de la importància que està assolint per a la societat l’activitat en entorns naturals.
La responsabilitat jurídica a la muntanya depèn doncs del criteri no específic de la escassa legislació vigent al respecte, i és interpretada pels jutges i tribunals de forma cada cop més habitual en la direcció de protegir a les víctimes. Com hem vist, ja hi ha sentències contra monitors de club o guies benèvols d’una sortida que han estat condemnats per la seva negligència, assentant els primers precedents per a la nova doctrina que accepta el concepte del risc conegut i instaura el modern sistema quasi-objectivitzador de la responsabilitat civil extracontractual, especialment per a casos en que hi ha practicants menors o inexperimentats amateurs. En l’anàlisi jurisprudencial hem pogut veure com a la SAP Bizkaia 15 de març 1999 es condemna a l’escalador amb més experiència per l’accident d’un company durant un descens, o com a la SAP Madrid de 14 de setembre es condemna als monitors d’una sortida per l’accident d’un menor que no duia el calçat apropiat per a la ruta, o com a la STS de 30 d’octubre de 1992 es condemna als organitzadors d’una excursió per no desistir d’una ruta que presentava uns especials riscs.
Per tant, la idea que ha de quedar més clara d’aquest anàlisi és que en el moment que s’assumeix l’organització de qualsevol activitat, ja sigui remunerada o benèvola, s’assumeix una responsabilitat i, ja sigui una culpa lleu o greu, ens tocarà respondre davant les víctimes i els familiars d’aquestes. Els accidents de muntanya permeten poc marge d’error i un petit error o descuit pot tenir efectes desproporcionats, inclús mortals. Aquest és un risc més de les activitats a la muntanya del que hem de ser conscients, perquè les emocions fortes duen aparellades tant la possibilitat d’un gaudi extrem, com d’una tragèdia extrema, essent les dues cares de la mateixa moneda. I que, a més, quan emani responsabilitat d’aquests danys tan greus es respondrà en la reparació d’aquests amb el pagament de les oportunes indemnitzacions reclamades amb tot el patrimoni present i futur.

Per concloure, el resultat obtingut de la investigació és que la matèria te un tractament complex i dual. Complex a la vista de la falta de regulació específica, doncs fa necessari anar a precedents jurisprudencials constantment per a cada supòsit de fet específic, fet que pot generar certa inseguretat jurídica al no quedar clar quina és la norma o criteri aplicable al cas. Dual en el sentit que són molts els autors que comprenen que la situació legal actual pot ser pitjor que una regulació específica, però que també preveuen que pot ser millor aquesta situació que una nova política legislativa que resultés restrictiva o prohibitiva com és habitual al legislar sobre un terreny pràcticament desconegut per a la majoria.


No hay comentarios:

Publicar un comentario